Arriba el mes de març amb tot el que això comporta, a tot el col·lectiu d’estudiants. Sobretot pel que fa als que acaben algun dels cicles, per la incertesa del que passarà el curs vinent. I encara més per aquells que han arribat al darrer curs de secundària -el temut segon de batxillerat- pel neguit d’haver de triar una carrera que suposadament els ha de proporcionar el “modus vivendi” al llarg de la seva vida.En molt poques setmanes hauran de prendre decisions amb tot el que això comporta. I prendre-les als 18 anys no és gens fàcil. Triar una carrera és una tasca difícil, i més si tenim en compte que les grans vocacions, aquelles que es tenen des de petit, són absolutament minoritàries i molt sovint pertanyen només al món de la ficció. El més normal és presentar-se en el moment de fer la preinscripció tenint, en el millor dels casos, una vaga idea de la carrera que més o menys faria gràcia cursar -i amb una idea molt clara, tot s’ha de dir, de la que no volem veure ni en pintura. La relació causa efecte entre el que s’estudia i l’activitat professional que es desenvoluparà més tard ha canviat molt i en molts casos no tindrà res a veure. Estem en uns temps en que la feina per a tota la vida no deixa de ser una quimera.
En aquestes circumstàncies, preguntes com ‘tindré sortides professionals?’ o ‘em guanyaré bé la vida?’ passen a un segon terme. Les preguntes adients serien sobre si la carrera escollida ‘m’agrada i, arribat el cas, em permetrà ser un bon professional?’
La presa d’aquestes decisions es fa sota unes circumstàncies d’una gran pressió i més amb l’ombra omnipresent de la selectivitat, que converteix el juny, portal de les vacances, en un període carregat d’ombres i incerteses.
Les pressions addicionals, aquelles que tendeixin a voler ‘aconsellar’ d’una manera massa insistent sobre quins haurien de ser els estudis escollits, seran, doncs males conselleres.
Crec que tots estarem d’acord amb que vivim en una porció d’Europa en la que les conviccions es converteixen fàcilment en passions i que els debats polítics fàcilment ultrapassen els límits per convertir-se en brou de venjances i afrentes personals. Això forma part del caràcter messetari que, amb el pas dels segles, en certa manera s’ha anat escampant per tots els pobles assentats en la Pell de Brau.
Només fa vint anys i, malgrat tot, ja en fa vint anys d’aquella nit. El 9 de novembre de 1989. Va ser una nit que tots nosaltres teníem la percepció d’estar vivint un moment històric. Tots aquells que vam néixer a les primeres dècades de la segona meitat del S. XX hem viscut sota l’ombra de dues guerres que malgrat no haver-les patit directament han marcat profundament la nostra percepció de l’entorn i la nostra sensibilitat. La Guerra Civil, “la nostra”, i la II Guerra Mundial. Qualsevol fet que se’n derivés ens anava directament al moll de l’os. Berlín era el centre neuràlgic de la nostra por i de les nostres contradiccions i, en el fons, també de la nostra solidaritat. De viure sota pany i forrellat nosaltres en sabíem un munt, i els berlinesos també. Els acrònims Gestapo, Stasi o qualsevol d’altre formaven part dels nostres dimonis particulars, això si, a distància, i que no es diferenciaven gens dels casolans.
