Kyoto comença a casa.

Algú havia dit que les grans revolucions col·lectives han de començar per la pròpia revolució individual. Aquella que ens fa ser conseqüents amb nosaltres mateixos. Aquesta setmana s’ha donat llum verda a l’aplicació del Protocol de Kyoto, aquell que ha de permetre minimitzar els efectes del canvi climàtic conseqüència dels nostres propis excessos. L’acord conté tot un seguit de mesures d’aplicació gradual que obliga els estats signants a reduir, entre altres, les emissions de gasos a l’atmosfera.

El canvi climàtic és una realitat i no pas una amenaça apocalíptica. Les temperatures ja han començat a pujar i les previsions per als propers cent anys no són gens esperançadores. Farà més calor, plourà menys, les platges retrocediran, els rius s’assecaran i àmplies zones es desertitzaran. El cicle estacional canviarà i per tant el nostre entorn natural patirà una profunda transformació. No és gens difícil deduir, per tant, que d’aquí a cent anys la vida no s’assemblarà poc ni gens a l’actual.

Davant d’aquest poc encoratjador futur, qualsevol acció és a llarg termini i ultrapassa el llindar del temps que necessita una sola generació per a poder-ne copsar els efectes. En aquest sentit el protocol de Kyoto, impulsat per les Nacions Unides i acceptat per molts països –no pas tots- esdevé una eina fonamental.

Hi ha, però, un altre protocol i és a casa, a l’escola, a l’oficina. És aquell que ens exhorta –d’altra banda amb altes dosis de sentit comú- a no deixar els llums encesos més estona de la necessària, a separar les deixalles per poder reciclar el que es pugui, a utilitzar el transport públic, a posar la posar la temperatura de la calefacció i l’aire condicionat a nivells coherents. Qui sap si fins i tot les generacions futures ens ho agrairan.