Les cabines

Encara se’n veuen però cada dia menys. Primer tenien forma de gàbia i ara són a l’aire lliure. Les cabines telefòniques havien estat, i en certa manera encara són, la imatge de l’anhel de estendre les Noves Tecnologies d’aleshores a tots els nivells socials. No s’havia de passar gaires cantonades sense que te’n trobessis una. Tots havien de dur xavalla a la butxaca (5 duros) per si de cas havíem de trucar.

A ningú no se li escapa que les cabines han vist reduïda de manera dràstica la seva utilitat. Si encara hi són, no hi ha mai cua. Tots portem el mòbil al damunt i podem fer una trucada quan ens vingui de gust (no fa pas falta que sigui necessari). Tant és així que Telefònica ja fa temps que n’està reduint el nombre (en tres anys ja n’ha tret més de 13.000) sinó també es planteja donar-los una nova utilitat. De moment els seus usuaris són, gairebé de manera exclusiva, immigrants i turistes els quals no generen un volum suficient de facturació com per mantenir-les.

De propostes de reconversió n’hi ha per donar i per vendre. Treminals de fax, SMS o correu-e, Centres de micropagaments, publicitat… Totes elles noves necessitats que ens hem anat creant amb el nou mode de vida que ha vingut de braçet de les Noves Tecnologies.

Tot plegat fa que el paisatge urbà està canviant d’una manera notable. Les antigues cabines ja no hi són i ningú no les troba a faltar… simplement perquè no fan falta. A fer d’ara, Antonio Mercero se les hauria d’empescar d’una altra manera per fer el cèlebre curt dels darrers anys de la dictadura en el qual un transeünt es quedava tancat en una cabina de telèfons i era víctima de la indiferència del seu entorn.