Riure’s del mort i de qui el vetlla

Una qualitat que tenen els homes i dones que han sobresortit, és que fan que allò difícil sembli fàcil. I més quan es tracta d’enormes personalitats que amb les seves qualitats omplen tot l’espai que els envolta i cobreixen amb una pàtina de saviesa als qui l’escolten. Pepe Rubianes era un savi que, amb una rialla permanent, mostrava la grandesa de la vida alhora que ens refregava pels nassos les grans misèries del món. Amb la seva ironia punyent i descarada anava desgranant, d’un en un, tots els pilars de la hipocresia que és present en massa àmbits del nostre entorn. I ho feia començant per riure’s d’ell mateix per acabar sense deixar res per verd, tot encomamanant la riallada a tothom. El seu anticlericalisme, antimilitarisme, antiautoritarisme… es traduïen en un cant a la vida i a la llibertat. I no precisament per aquest ordre ja que per ell la llibertat era una qualitat indissociable de la pròpia vida, de manera que no és possible entendre’n una sense l’altra. I va ser precisament això el que li va portar no pocs desencontres amb els estaments establerts.
El primer record que en tinc és a la Sala Ciutat (no recordo si encara se’n deia Sala Loyola). Veient-lo actuar, un es quedava amb la sensació de que darrera d’aquest enorme actor hi havia una encara més gran persona que l’únic que feia era posar les seves innegables dots interpretatives al servei de la seva visió absolutament “vital” de la vida, desemmascarant tots aquells que des de sempre han coartat la llibertat dels homes i dones de tot el món. Això si, a riallades.