El llibre a la tauleta de nit

A la meva tauleta de nit hi tinc, més o menys com tothom, un despertador –l’única utilitat del qual és fer una estoneta el ronso abans de llevar-me perquè a partir de determinada hora els meus ulls ja estan oberts com taronges. Tinc, però, una debilitat, he de confessar-ho per vanitosa que pugui semblar. Sóc un dels milers de ciutadans d’aquest món que tinc sempre un llibre a la tauleta de nit. Així, d’entrada, podria semblar un costum saníssim i aquí se li podrien afegir una multitud d’adjectius cadascun dels quals caurien en el més espantós dels tòpics. Que si el llegir il·lustra, dóna cultura, obre portes, eixampla horitzons…tot un seguit de bajanades que, no per ser certes deixen de ser d’una carrincloneria d’allò més. El meu problema és que la quantitat de llibres als quals arribo a llegir-me’n la tercera part és irrisòria. I no diguem ja els que acabo. Aquí la cosa ja passa a ser dramàtica. L’al·ludit llibre es multiplica, aleshores, com en el miracle dels pans i els peixos. Puc arribar a tenir-hi una dotzena de toms, com més gruixuts millor –també ho he de confessar i en això participo del mite de la preocupació pel tamany de tot el gènere masculí- que probablement no acabaré mai. D’alguns d’ells ja sé que no passaré mai del primer capítol. (és el cas de l’Ulysses de Joyce. Ho he intentat del dret i del revés però no hi ha manera. Un altre de similar és el pèndol de Foucault, obra de la qual si que he aconseguit llegir-me’n més de la meitat, però d’això ja fa molts anys)

El cas, però, és que llegir unes quantes pàgines abans de tancar els ulls és quelcom que em relaxa. Un dia serà un llibre i l’endemà en serà un altre. D’això en diu ser tastaolletes. Però moltes vegades un sol capítol d’un llibre, ben paït, pot ser tan enriquidor com tot el Quixot (aquest ja no l’he intentat mai)

És greu, doctor?