La desobediència

Des de petits, la nostra escala de preceptes està encapçalada pel principi de l’obediència. A partir d’aquesta sagrada obligació es deriven tots els altres preceptes que conformen l’eix del nostre comportament. Això es materialitza primer en la família, després en l’escola i així successivament en tots els àmbits socials. Aparellat al principi de l’obediència apareix el seu contrari, el de la desobediència, que pren forma quan no estem d’acord amb allò que se’ns imposa. El resultat del desacord dependrà de la coherència i racionalitat que legitimen, o no, tant a qui fa ús de l’autoritat com a qui desobeeix.

Sempre, però, el desobedient aconsegueix fer saber a qui ha de ser obeït el seu desacord, cosa que per si mateixa constitueix ja un triomf. En aquest sentit la desobediència esdevé un exercici de diàleg entre desiguals, entre qui exerceix l’autoritat i qui no. Obliga, però, a ambdues parts a un esforç de reflexió i a una autoanàlisi. D’una banda, el desobedient ha de saber mesurar el seu acte d’insubmissió i saber fins  on el pot portar. Per contra, el poder ha de ser capaç de revisar les seves accions i considerar-ne la seva legitimitat. La desobediència, com a dret democràtic que és, té un alt valor pedagògic pel que té d’exercici crític amb l’entorn i amb les diverses situacions que es poden anar produint.

El fet d’educar en la desobediència conté, en sí mateix, la transmissió d’una capacitat de crítica que les diverses institucions educatives, des de primària fins a les universitats -cadascú al seu nivell- han de patrocinar amb convenciment.