Les reformes introduïdes en el sistema financer o fiscal de qualsevol país són faves comptades i al cap d’un període més o menys reduït de temps ja se’n pot veure el resultat. Les magnituds són equiparables a les dels cursos i de les legislatures i, per tant, és més o menys fàcil buscar-ne els culpables del fracàs o les llumeneres de l’encert. No passa el mateix, però, si del que es tracta és d’anar dotant de sentit als sistemes educatius i adequar-los al que demana la societat –de naturalesa diversa, i canviant a una velocitat de vertigen. Cada reforma educativa conté en si mateixa una càrrega ideològica important i per comprovar-ne els resultats caldrà que passin uns quants cursos de manera que cada vegada que hi ha un nou govern ha de gaudir o patir l’acció educativa de l’anterior.
Aquest curs passarà a la historia per l’enrenou que han provocat dues reformes provinents del departament d’educació que, d’altra banda, és l’únic que pot fer reformes. La primera, no és d’aquest curs ja que en realitat es tracta de la consolidació d’un procés iniciat el curs passat i que consisteix a dotar tot l’alumnat d’un ordinador portàtil, l’anomenat 1×1. El procés suscita preguntes: Ja no farem servir llibretes? No caldrà comprar llibres?
La segona reforma maragalliana, i la que ha aixecat més controvèrsia, és la que ha portat a avançar el començament el curs el dia 7 de setembre a canvi d’una setmana “blanca” al febrer. El tema porta cua i és que es tracta de material sensible que genera més preguntes: Qui es quedarà amb els nens?
Els resultats de tot això no es veuran fins d’aquí a uns anys. Mentrestant, tots podem anar fent bullir l’olla amb els comentaris i les opinions que creguem oportunes. L’equació de l’1×1 i de la prova del 7 (de setembre) admet múltiples resultats… d’aquí a uns quants anys.
