Crec que tots estarem d’acord amb que vivim en una porció d’Europa en la que les conviccions es converteixen fàcilment en passions i que els debats polítics fàcilment ultrapassen els límits per convertir-se en brou de venjances i afrentes personals. Això forma part del caràcter messetari que, amb el pas dels segles, en certa manera s’ha anat escampant per tots els pobles assentats en la Pell de Brau.
Amb els anys, però, hem après que les disputes de taverna no van més enllà d’això i cada vegada més la navalla o el 39 van quedant reduïts a alguns col·lectius marginals amb un nivell considerablement alt de frustració.
La religió és i ha estat un tema recurrent pel qual fa molts i molts anys la gent es mataven per les cantonades. Hi ha persones profundament anticlericals -motius no en falten- i gent profundament creient que tenen el tot dret de ser-ne d’una manera absolutament lícita. Afortunadament l’afirmació de que en aquest país sempre anem darrera d’un capellà amb una creu o amb un garrot, ha passat a la història com un referent a una època en la qual els nostres avantpassats no van trobar altra solució que llançar-se a una de les guerres més esgarrifoses que es poden explicar
Afirmar que el nostre país viu un estat de radicalització i anticlericalisme comparable al des anys 30 només respòn o a un profund desconeixement de la història per part d’algú que, sigui religiós o laic, només és mira el seu melic. Tal vegada, però, potser és que aquest algú respon als interessos d’algun sector que voldria que aquesta radicalització arribés realment als nivells dels anys 30. Voldria pensar que no és així, però podria tractar-se només d’una vaga esperança…
