Arriba el mes de març amb tot el que això comporta, a tot el col·lectiu d’estudiants. Sobretot pel que fa als que acaben algun dels cicles, per la incertesa del que passarà el curs vinent. I encara més per aquells que han arribat al darrer curs de secundària -el temut segon de batxillerat- pel neguit d’haver de triar una carrera que suposadament els ha de proporcionar el “modus vivendi” al llarg de la seva vida.En molt poques setmanes hauran de prendre decisions amb tot el que això comporta. I prendre-les als 18 anys no és gens fàcil. Triar una carrera és una tasca difícil, i més si tenim en compte que les grans vocacions, aquelles que es tenen des de petit, són absolutament minoritàries i molt sovint pertanyen només al món de la ficció. El més normal és presentar-se en el moment de fer la preinscripció tenint, en el millor dels casos, una vaga idea de la carrera que més o menys faria gràcia cursar -i amb una idea molt clara, tot s’ha de dir, de la que no volem veure ni en pintura. La relació causa efecte entre el que s’estudia i l’activitat professional que es desenvoluparà més tard ha canviat molt i en molts casos no tindrà res a veure. Estem en uns temps en que la feina per a tota la vida no deixa de ser una quimera.
En aquestes circumstàncies, preguntes com ‘tindré sortides professionals?’ o ‘em guanyaré bé la vida?’ passen a un segon terme. Les preguntes adients serien sobre si la carrera escollida ‘m’agrada i, arribat el cas, em permetrà ser un bon professional?’
La presa d’aquestes decisions es fa sota unes circumstàncies d’una gran pressió i més amb l’ombra omnipresent de la selectivitat, que converteix el juny, portal de les vacances, en un període carregat d’ombres i incerteses.
Les pressions addicionals, aquelles que tendeixin a voler ‘aconsellar’ d’una manera massa insistent sobre quins haurien de ser els estudis escollits, seran, doncs males conselleres.
