Aquella nit de fa 20 anys…

Només fa vint anys i, malgrat tot, ja en fa vint anys d’aquella nit. El 9 de novembre de 1989. Va ser una nit que tots nosaltres teníem la percepció d’estar vivint un moment històric. Tots aquells que vam néixer a les primeres dècades de la segona meitat del S. XX hem viscut sota l’ombra de dues guerres que malgrat no haver-les patit directament han marcat profundament la nostra percepció de l’entorn i la nostra sensibilitat. La Guerra Civil, “la nostra”, i la II Guerra Mundial. Qualsevol fet que se’n derivés ens anava directament al moll de l’os. Berlín era el centre neuràlgic de la nostra por i de les nostres contradiccions i, en el fons, també de la nostra solidaritat. De viure sota pany i forrellat nosaltres en sabíem un munt, i els berlinesos també. Els acrònims Gestapo, Stasi o qualsevol d’altre formaven part dels nostres dimonis particulars, això si, a distància, i que no es diferenciaven gens dels casolans.

Per això aquella nit del 9 de novembre de fa vint anys, quan va “caure el mur” ens va fer posar la pell de gallina i molts ens vam emocionar de debò en veure com tota aquella gent, atemorida pel so encara present de les bales dels vigilants, miraven a un costat i l’altre de la porta de Brandemburg… i no passava res. Després, la realitat és la que és i no són pocs els decebuts del nou ordre. Molts, però, aquella nit vam deixar anar una llàgrima per Berlin

Obertura

Behind blue eyes… brutal!

…sense comentaris

 

 

Ningú no sap què és, ser l’home dolent
Ser l’home trist darrera els ulls blaus
Ningú no sap que és ser odiat
Estar destinat a dir només falsedats

[Però els meus somnis no són tan buits
com sembla ser la meva consciència
Tinc hores, però solitàries
El meu amor és una venjança que mai no és lliure

Ningú no sap el que és tenir aquests sentiments
que jo tinc, i te’n dono la culpa
Ningú lluita amb tanta força contra la ira
Res de la meva pena i tristesa pot ser vist…
Quan se’m tanqui el puny, força’l a obrir-se
abans que el faci servir i perdi el seny
Quan somrigui, dóna’m males notícies
abans que em posi a riure i faci el ridícul
I si m’empasso res dolent
posa’m el dit a la gola
I si tremolo, sisplau dóna’m una manta
mantén-me calent, deixa’m el teu abric
Ningú no sap què és, ser l’home dolent
Ser l’home trist darrera els ulls blaus

Les campanades a l’agost

El pas del temps és cíclic i des de temps ancestrals havia estat lligat a les feines del camp, o sigui a les estacions de l’any, i sobre aquesta base s’establien les diverses fites que es van repetint any rera any. Seguint aquest patró, la data significativa que significava el tombant de cicle era a l’hivern, quan les feines del camp eren menys apremiants. Així, pels volts del solstici d’hivern tot es reiniciava de cap i de nou. Els nostres avantpassats tornaven a la feina refets després d’un període de descans relatiu durant el qual les condicions climàtiques feien aconsellable quedar-se a casa. Era el moment de fer les tasques de manteniment.

Avui dia, la naturalesa cíclica del temps no ha desaparegut, ni tampoc els seus lligams amb l’estacionalitat. El que sí que ha canviat, però, és el moment en que es produeix el tombant de cicle. Un fet cabdal que es produeix al llarg de l’estiu ve a trasmudar tots els nostres costums de tal manera que els canvis que es produeixen entre cicles són més importants que els que es donen amb el canvi d’any. Aquest fet no és altre que el de les vacances escolars, dins del qual -sempre que sigui possible- cal encabir-hi les familiars. Tot i que les modalitats vacacionals s’han diversificat fins a extrems inaudits, no hi ha família, amb nens o sense, que durant l’estiu no vegi alterat el seu dia a dia. A finals d’estiu és quan fem els bons propòsits de veritat i deixem els tòpics per cap d’any. Tant és així que potser hauríem de fer les campanades el trenta-u d’agost que, a més, és temps de raïm.

Foc flotant

Un dels atractius de les festes majors del nostre país són els castells de focs. Davant l’atenta mirada de centenars o milers de badocs amb mal de clatell, els experts piròmans (ai, perdó, pirotècnics) donen sortida amb més o menys fortuna a tota una combinació de llum de diversos colors, sovint música de fons i, a voltes, en un escenari aquàtic. L’escenari dantesc, wagnerià (ni que només sigui pel recurs fàcil de posar la Valquíria de fons) crea una catàrsi col·lectiva que només s’exterioritza pels OOOOOOOOOOOH! dels assistents. Mentrestant, si es busca i es té paciència es poden aconseguir imatges com la de la foto que podeu veure

El Temps segons Joan Brossa

La concepció que tenim del temps és única i lineal. Però què passaria si a cada hora, a cada minut poguéssim estar també en altres moments del temps?

La desobediència

Des de petits, la nostra escala de preceptes està encapçalada pel principi de l’obediència. A partir d’aquesta sagrada obligació es deriven tots els altres preceptes que conformen l’eix del nostre comportament. Això es materialitza primer en la família, després en l’escola i així successivament en tots els àmbits socials. Aparellat al principi de l’obediència apareix el seu contrari, el de la desobediència, que pren forma quan no estem d’acord amb allò que se’ns imposa. El resultat del desacord dependrà de la coherència i racionalitat que legitimen, o no, tant a qui fa ús de l’autoritat com a qui desobeeix.

Sempre, però, el desobedient aconsegueix fer saber a qui ha de ser obeït el seu desacord, cosa que per si mateixa constitueix ja un triomf. En aquest sentit la desobediència esdevé un exercici de diàleg entre desiguals, entre qui exerceix l’autoritat i qui no. Obliga, però, a ambdues parts a un esforç de reflexió i a una autoanàlisi. D’una banda, el desobedient ha de saber mesurar el seu acte d’insubmissió i saber fins  on el pot portar. Per contra, el poder ha de ser capaç de revisar les seves accions i considerar-ne la seva legitimitat. La desobediència, com a dret democràtic que és, té un alt valor pedagògic pel que té d’exercici crític amb l’entorn i amb les diverses situacions que es poden anar produint.

El fet d’educar en la desobediència conté, en sí mateix, la transmissió d’una capacitat de crítica que les diverses institucions educatives, des de primària fins a les universitats -cadascú al seu nivell- han de patrocinar amb convenciment.

La soledat de Hopper

Edward Hopper (1882 1967) representava  la soledat de la persona en els Estats Units contemporanis. Un bar que obre de nit ens mostra un carrer buit i uns clients aïllats entre si. No hi ha comunicació i la llum és freda. Glaça la sang de l’espectador que sent el glavi de la soledat.

No va poder ser

Va ser un partit excepcional. Tot i així no vam poder mantenir els sis punts d’avantatge que dúiem de casa. Va quedar demostrat que estem a la seva alçada. A principis de temporada, però, ja hauríem signat amb aquest final.

Tenim un problema

Tenim un problema

 

És de tots coneguts que un dels drets que ens dóna la democràcia és el de donar el nostre vot a qualsevol dels candidats, a cap i, fins i tot, el de no donar-lo a ningú. L’abstenció és, doncs, un dret reconegut. Fins aquí, cap problema. L’abstenció, però, jo l’entenc com una opció conscient i amb tota la càrrega ideològica de qui vulgui expressar rebuig de l’actitud de qualsevol govern. En cap cas no l’entenc com a expressió del “tantmefotisme” propi de molts sectors de població. Sóc d’una generació que, malgrat que de resquitllada, va viure molt d’aprop el fet de no poder votar cap comici, simplement perquè el sufragi universal no es reconeixia i el sol fet de demanar-lo podia ser motiu de presó. Ara, quan veig el llastimós espectacle de la baixa participació en totes les eleccions i referèndums que se’ns posen pel davant no puc deixar de pensar en tota la gent que va donar fins i tot la vida per aconseguir els migrats drets que ens pertoquen. El punt culminant d’aquesta tendència el vam poder observar el diumenge passat amb motiu de les eleccions al parlament europeu.

Tenim un problema ja que aquest espectacle lamentable diu molt poc a favor dels qui hauríem de donar exemple davant dels qui podran votar en les futures conteses electorals. Es pot dir que els polítics que creen desafecció de tot el sistema. Però és clar que cal que la ciutadania ens posem les piles i que utilitzem els drets que tenim per aconseguir-ne encara més. Deia aquell que la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics. Cal començar a fiscalitzar-los de debò.