La setmana passada el meu fill d’11 anys ens va dir que havia de plegar molt puntual a l’escola perquè volia veure l’acte de presa de possessió del nou president dels Estats Units. Tal i com diu l’expressió popular, em vaig quedar de “pasta de moniato” ja que el que t’esperes és que un preadolescent et parli del Messi o de la PSP. Read more…
El món, el nostre entorn més immediat i el més llunyà, tendeix cada vegada més a dividir-se en col·lectius. És una manera de classificar el personal evidenciant-ne alguna particularitat. Read more…
El món, el nostre entorn més immediat i el més llunyà, tendeix cada vegada més a dividir-se en col·lectius. És una manera de classificar el personal evidenciant-ne alguna particularitat. Els integrants de cada col·lectiu anem pel món mostrant l’etiqueta amb la qual podem certificar-ne la pertinença. Així l’etiqueta “immigrant”, posem per cas, ens mostra com si fos un codi de barres tot un seguit de característiques que la persona que l’ostenta ha de tenir indefectiblement. Read more…
Mobilitat
Durant uns quants dies hem rebut no pocs missatges de les institucions i de diverses entitats que ens han convidat a fer una reflexió sobre la necessitat d’una mobilitat sostenible i segura. Read more…
En una cua a la caixa en una llibreria que a més també venen articles de papereria, una de les persones que s’esperava per pagar només havia comprat una minúscula recàrrega de mines de llapis. En arribar a la caixa, la noia que cobrava li va donar una bossa de plàstic juntament amb el tiquet i l’article adquirit. La clienta, sense pensar-s’ho ni massa ni gens, li va tornar la bossa tot dient “tingui, en favor del planeta”.
Aquest fet minúscul però que no va més enllà de la simple anècdota, obre però els ulls a una reflexió que ens ha de dur a canviar els nostres hàbits quotidians pel que fa a la nostra relació amb l’entorn. Un acte individual pot no tenir importància però si el multipliquem pel milers de milions que som al planeta aleshores la catàstrofe pot assolir proporcions bíbliques. Durant les properes dècades no només ens haurem d’adaptar a una nova realitat ambiental sinó que a més ens haurem d’acostumar a conviure amb les interminables reflexions que sense dubte se’n deriven, al menys fins que hàgim completat un procés de reeducació dels nostres hàbits.
Només des dels més obscurs i inconfessables interessos s’atreveixen a negar el que científics de tot el món han constatat i molts ens temíem. Com diu el tòpic, ja res no serà com abans i res no pot ser com abans. No hi ha altra solució que acostumar-nos fer les coses de manera molt diferent des de casa, des de les escoles… Nosaltres ja no ho veurem i els nostres fills tampoc. En les nostres mans, però, està fer que el fet no sigui irreversible i que al menys d’aquí a uns quants centenars d’anys les coses puguin tornar a ser com eren
Crèiem que s’havia acabat, per sempre. Feia molts anys que no passava, des de les èpoques de Fraga com a ministre d’aquells temps d’infausta memòria.
Les forces d’ordre públic, per ordre del jutge, procedeixen a segrestar una publicació que lliurement expressa una determinada visió de la realitat.
Un no pot deixar d’expressar la perplexitat davant d’un fet que obeeix una legislació decimonònica que encara legitimitza i legalitza per llei la preeminència d’uns ciutadans damunt dels altres, encara que només sigui una família.
Lluny de perseguir el respecte i les bones maneres, però, (mig món es riu de l’altre mig i això no té res d’irrespectuós per molt que sigui la família reial) l’acte del jutge del Olmo obeeix més instàncies del govern de deixar clar davant dels potencials votants de les Espanyes que no passa per alt un acudit sobre la “sacrosanta” monarquia i més quan aquest “atac” prové de Catalunya. El resultat de les properes eleccions pot anar molt ajustat i no prendre part en un afer com aquest podria fer saltar un grapat de vots a l’ultradreta d’Acebes, Rajoy i companyia.
Que en ple segle XXI encara hi hagi ciutadans o institucions (monarquia, església o profetes) dels quals un no es pot riure sembla més aviat un acudit de mal gust. No veig la diferència entre la legislació ibèrica que permet actuacions com aquesta i la que no fa massa dictaven els talibans i companyia contra la publicació d’unes caricatures de Mahoma. I en aquell moment tota la UE se’n feie creus (govern espanyol inclòs).
Un diari d’abast estatal publicat a Madrid però també amb versió catalana ha penjat recentment a Internet una secció anomenada “Si jo fos alcalde”. Els qui hi vulguin participar poden penjar-hi un vídeo amb les seves propostes. Aquesta iniciativa ha tingut una bona acollida i ha permès els lectors no només fer un exercici d’imaginació sinó que també els ha obligat posar-se per uns instants en la trona d’aquells qui diàriament, d’una manera més o menys honesta i des d’un major o menor encert, fan que les nostres ciutats siguin com són i no pas d’una altra manera. Les propostes que han anat arribant són d’allò més variades i van des de les iniciatives més imaginatives i que resideixen en el món de la ficció, fins als tòpics més profunds de la “Villa y Corte”
Voldria quedar-me, però, en l’aspecte de l’exercici de responsabilitat que representa una iniciativa com aquesta. Es podria pensar en un “si jo fos professor”, o “si jo fos el meu pare”, o “si jo fos el meu fill” o “si jo fos el conserge que cada dia em dóna el bon dia”… Probablement, l’esforç que haurien de fer els participants -superades les primeres bestieses, és clar- ajudarien a més de molts (no només alumnes…) a replantejar-nos l’actitud amb la qual amb massa freqüència ens enfrontem a la nostra existència diària. Posar-se en la pell dels altres és una actitud que no acustumem a fer i això comporta penjar etiquetes tan falses com injustes sobre les capacitats i dels uns i dels altres i sobre la realitat més personal de cadascú. Probablement arribaríem a conclusions que ens deixarien d’allò més sorpresos i potser podríem fer que el nivell d’infelicitat baixés un ínfim però valuós percentatge
Que tots els éssers vivents a la terra estan subjectes a mutacions -i l’ésser humà no se n’escapa pas- és un fet comprovat i corroborat per tota la comunitat científica. Aquells que sigueu més observadors, però, haureu comprovat que cada vegada més éssers humans estan experimentant una mutació a les oïdes. Es tracta d’uns petits adminicles dels quals en surten sengles cables connectats a un petit aparell que generalment hom porta amagat a la butxaca o sota la samarreta.
Bromes a part, el fet és clar: No són (som) pocs els conciutadans que ens passegem pel carrer connectats a l’emepetrès pressumptament aliens a tot el que passa al nostre entorn. És clar que sovint, aquest entorn té un component d’agressivitat que fa lloables tots els intents de sobreposar-hi d’altres impulsos més amables. El fet està prenent dimensions universals i cada vegada més és possible veure gent ben diversa amb l’estri a les orelles. Si bé els joves són els més addictes, no és estrany trobar avis escoltant música o la ràdio.
Com en totes les coses, el fet té el seu costat bo i el seu costat dolent. La música forma part de les persones i res no hi ha de reprobable en el fet d’anar pel carrer amb el Boss al cuc de l’orella. Fins i tot crec que influeix de manera decisiva en la forma en que som capaços d’enfrontar-nos al temut entorn.
Per altra banda, però, sembla que hi hauria un punt d’”autisme” en aquesta actitud. Efectivament hi ha qui retreu l’aïllament que això representa respecte a tot el que ens envolta. Com sempre hi ha opinions per a tots els gustos i moments per a cada cosa. Mentrestant, però, l’emepetrès, es revela com un dels grans invents dels darrers temps.
“Emapetrès”
Que tots els éssers vivents a la terra estan subjectes a mutacions -i l’ésser humà no se n’escapa pas- és un fet comprovat i corroborat per tota la comunitat científica. Aquells que sigueu més observadors, però, haureu comprovat que cada vegada més éssers humans estan experimentant una mutació a les oïdes. Es tracta d’uns petits adminicles dels quals en surten sengles cables connectats a un petit aparell que generalment hom porta amagat a la butxaca o sota la samarreta.
Bromes a part, el fet és clar: No són (som) pocs els conciutadans que ens passegem pel carrer connectats a l’emepetrès pressumptament aliens a tot el que passa al nostre entorn. És clar que sovint, aquest entorn té un component d’agressivitat que fa lloables tots els intents de sobreposar-hi d’altres impulsos més amables. El fet està prenent dimensions universals i cada vegada més és possible veure gent ben diversa amb l’estri a les orelles. Si bé els joves són els més addictes, no és estrany trobar avis escoltant música o la ràdio.
Com en totes les coses, el fet té el seu costat bo i el seu costat dolent. La música forma part de les persones i res no hi ha de reprobable en el fet d’anar pel carrer amb el Boss al cuc de l’orella. Fins i tot crec que influeix de manera decisiva en la forma en que som capaços d’enfrontar-nos al temut entorn.
Per altra banda, però, sembla que hi hauria un punt d’”autisme” en aquesta actitud. Efectivament hi ha qui retreu l’aïllament que això representa respecte a tot el que ens envolta. Com sempre hi ha opinions per a tots els gustos i moments per a cada cosa. Mentrestant, però, l’emepetrès, es revela com un dels grans invents dels darrers temps.
L’11 de setembre de 1973 encara no havíem superat del tot la nostra adolescència. Ens movíem en un món d’una semiclandestinitat en el qual allò prohibit i allò tolerat (vigilat, tutelat, sota una perenne sospita) es donaven la mà. El final de la dictadura era el nostre somni i ens imaginavem un futur en el qual la llibertat i la democràcia (que no havíem conegut mai) permetrien aflorar la bondat com l’autèntica naturalesa humana.
Els nostres referents ens arribaven moltes vegades en forma de cançons. “L’Estaca” i Diguem no” esdevenien himnes i contenien per si soles tota l’essència de la insurrecció, de la revolta. De l’altra banda de l’Atlàntic ens arribava el ressò d’uns altres trobadors que, com els nostres, cantaven a la llibertat amb l’esperança d’un món millor. Aquells cants els vam incorporar al nostre imaginari revolucionari. Tots recordàvem Amanda i i crèiem que el poble unit no podia ser vençut mai.
Però si que podia ser-ho. Un general amb nom de titella i cara de malson ens va fer despertar del nostre somni i vam contemplar com l’horror s’enduia d’una bufada la “via xilena al socialisme” i les nostres il·lusions.
Tots nosaltres ens hem fet grans, les nostres dictadures s’han acabat, els dictadors ja no hi són i la democràcia sembla més o menys afiançada. Cap dels dos dictadors, però, ha estat condemnat pels seus crims, ni ha estat inclòs en les galeries d’éssers sinistres que han d’aquest món un lloc molt pitjor. I la democràcia no serà real fins que tingui la valentia de cobdemnar-los.
“Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin
les nostres memòries”
|
