Edward Hopper (1882 1967) representava la soledat de la persona en els Estats Units contemporanis. Un bar que obre de nit ens mostra un carrer buit i uns clients aïllats entre si. No hi ha comunicació i la llum és freda. Glaça la sang de l’espectador que sent el glavi de la soledat.
Finalistes en 3×3 i finalistes en triples. Una fantàstica estadística
A la meva tauleta de nit hi tinc, més o menys com tothom, un despertador –l’única utilitat del qual és fer una estoneta el ronso abans de llevar-me perquè a partir de determinada hora els meus ulls ja estan oberts com taronges. Tinc, però, una debilitat, he de confessar-ho per vanitosa que pugui semblar. Sóc un dels milers de ciutadans d’aquest món que tinc sempre un llibre a la tauleta de nit. Així, d’entrada, podria semblar un costum saníssim i aquí se li podrien afegir una multitud d’adjectius cadascun dels quals caurien en el més espantós dels tòpics. Que si el llegir il·lustra, dóna cultura, obre portes, eixampla horitzons…tot un seguit de bajanades que, no per ser certes deixen de ser d’una carrincloneria d’allò més. El meu problema és que la quantitat de llibres als quals arribo a llegir-me’n la tercera part és irrisòria. I no diguem ja els que acabo. Aquí la cosa ja passa a ser dramàtica. L’al·ludit llibre es multiplica, aleshores, com en el miracle dels pans i els peixos. Puc arribar a tenir-hi una dotzena de toms, com més gruixuts millor –també ho he de confessar i en això participo del mite de la preocupació pel tamany de tot el gènere masculí- que probablement no acabaré mai. D’alguns d’ells ja sé que no passaré mai del primer capítol. (és el cas de l’Ulysses de Joyce. Ho he intentat del dret i del revés però no hi ha manera. Un altre de similar és el pèndol de Foucault, obra de la qual si que he aconseguit llegir-me’n més de la meitat, però d’això ja fa molts anys)
El cas, però, és que llegir unes quantes pàgines abans de tancar els ulls és quelcom que em relaxa. Un dia serà un llibre i l’endemà en serà un altre. D’això en diu ser tastaolletes. Però moltes vegades un sol capítol d’un llibre, ben paït, pot ser tan enriquidor com tot el Quixot (aquest ja no l’he intentat mai)
És greu, doctor?
Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.
Follet de la nit, rei de l’enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?
-Sóc immortal.
Això és un cayuco, l’embarcació amb la qual centenars o milers de subsaharians intenten arribar a la desitjada Europa. Ningú no els diu que segurament només arribar els facturaran en el primer avió cap a casa. El seu concepte de l’hospitalitat no els ho permet creure. Si hi anéssim nosaltres ens obririen les portes de bat a bat.
És sabut que els amics dels nostres enemics són els nostres enemics. Aquesta realitat immutable i acceptada des de que l’home és home no té una formulació clara en política.
Fa pocs anys, quan la famosa foto de les Açores, vam tenir a les mans l’esca del pecat, el dimoni de tres caps en persona. No podíem demanar més: mai en la vida havíem tingut d’unam manera tan clara i diàfana quins havien de ser els objectius finals dels nostres anatemes. El dogma estava servit i, a més, era políticament correcte.
L’11-M va posar les coses al seu lloc i malgrat els moviments desesperats de totes les ambaixades europees va posar les coses al seu lloc. Els bons van ser entronitzats i els dolents van anar a parar on els pertoca, a les calderes d’en Pere Botero d’una oposició amb la mateixa clientela que tenien en les èpoques de Fraga.
El trio de las Açores es va anar diluint fins a quedar com una estampeta de la Santíssima Trinitat.
Ai las!, però. L’Aznar volta per aquest món dient coses de l’altre món, en Bush ja no fa campanya electoral i en Blair anuncia la seva retirada. I és precisament aquest qui comença a donar suport a en Zapatero. Semblen més amics que mai i es donen suport mutu.
Els amics dels meus enemics… ja no sé ben bé qui són
|
